divendres, 17 de desembre de 2010


                                                                          1
                                  
                                       VICENT SE’N VOL TORNAR A CASA

 Jo sóc Rosa, de la colla d’amics que viatgem en l’autobús Jordiet, L’autobús d’aniràs i no tornaràs. Ens acompanyen Pere, el conductor, i la bruixa Elisenda. Després de passar per molts llocs on hem viscut grans aventures, ara ens trobem a la platja de Tarifa. Després d’haver vist astorats com Jordiet es feia molt menut i ha entrat dins la mar per a rescatar Àngel, pugem a l’autobús per anar a sopar.
L’endemà, Pere, el conductor, ens demana que si abans d’anar cap a Sevilla, visitem Cadis, que és una ciutat preciosa, envoltada de mar per ací i per allà.
—Síííí! —contestem tots entusiasmats.
—Està bé —assenteix la bruixa Elisenda—. Fartem-nos de mar perquè quan ens encaminem cap a Sevilla, la perdrem de vista per molt de temps.
Jordiet diu que li pareix bé. Ara més prop de la mar, ara més lluny, arribem a Cadis. Hi passem el matí, recorrent els seus carrers, que sempre acaben desembocant en la mar. No tarde a adonar-me que Vicent, que és grosset, es queda dels últims. Com si ell no volguera seguir-nos i les cames el portaren sense ganes. Pense que és perquè, en ser grosset, està cansat d’aquests dies de no parar. Òscar l’ha d’empentar tres o quatre vegades.
—Què vols, perdre’t, tarambana? —el renya.
Vicent fa que corre tres o quatre passes però para en sec. Una altra volta l’has d’animar. Però descobrisc en la seua cara com una pena. O com una mitja llàgrima que no s’atreveix a deixar eixir.
—Què et fa mal alguna cosa, Vicent? —li pregunte.
Amb el cap m’ho nega.
—Ja diràs —li dic.
Però no passa res més. Després de dinar ens dirigim a Sevilla. Pere no para de repetir:
—La Torre del Oro, la Torre del Oro…, ¡Ai, la Giralda!
Ens explica que són unes torres que hi ha a la ciutat de Sevilla, que les van construir els àrabs i que són molt boniques.  Tots tenim ganes de veure-les.
 Hi arribem, a Sevilla, tardet. Busquem un lloc per aparcar i passar la nit. Sevilla és una ciutat molt gran i ni Pere ni Elisenda volen que eixim de nit. Tenen por que ens perdem.
—Descansem que el dia ha sigut pesat —diu Pere.
—Jo també estic cansat de rodar —corrobora Jordiet.
I encara com aquella nit descansem, perquè mai no imaginàvem el dia tan mogut que ens esperava l’endemà, i això que no era el dos de maig. Però va ser tant o més que aquell de feia molts anys… Que es veu que degué passar alguna cosa molt grossa.
Ens alcem ben enjorn, amb un sol brillant, amb ganes de veure Sevilla i, sobretot, la Torre del Oro i la Giralda. Hem aparcat en un barri que es diu de Los Remedios. Prop hi ha un parc. Preguntem a una senyora i amb accent andalús diu:
—Si agafen aquesta avinguda, entre Los Remedios i Triana, només passaran el pont del Guadalquivir, a mà esquerra tenen la Torre del Oro.
Efectivament. A mesura que ens anem acostant al riu, sobreïx a l’altre costat la torre.
—Per a ser d’or, no brilla molt —diu Tomàs.
Pere, simulant que li pega un calbot suau, el renya:
 —Ací estaria la torre si fóra d’or, babau! En què estaràs pensant?
I tots ens posem a riure.
—Per què li diuen la Torre del Oro, si no? —es justifica ell.
—El nom li ve dels taulellets daurats que cobrien abans els dotze costats que té… Vicent! —crida de sobte-, o t’afanyes o et quedaràs per a portar la peanya del Cristo de los Faroles!
Vicent torna a quedar-se enrere. Esperem que s’unisca al grup.
—Mare meua com està el pati! —pense—. Aquest nano ens farà la pasqua!
El Guadalquivir porta molta aigua. Travessem el pont i ens dirigim a la Torre del Oro. Realment, Pere tenia raó. No és d’or, però en certa manera s’assembla al Micalet.
—M’agradaria tindre-la a València —comenta Elisenda.
I la mira d’una manera que no em fa gens de gràcia.
—I ara, a veure la Giralda! —diu Pere—. Ací no ens faltaran coses per a veure.
La Giralda és prop d’allí. Un o dos carrers. Capficats com estem en la Torre del Oro, i en mig d’aquells carrers estrets i antics de Sevilla, en arribar davant de la Giralda, Vicent ha desaparegut. No ens n’adonem de seguida, sinó poc després quan, en encaminar-nos al parc de Maria Luisa per a esmorzar, Vicent ja no hi és ni ningú recorda haver-lo vist mentre contemplàvem la Giralda.
Mare de Déu quin ensurt que s’emporta Pere!
—Jo ja sabia que aquest mocós me la faria! —exclama.
Mire Elisenda per veure si ella troba alguna solució màgica. Però per la cara que fa, endevine que està tan despistada com jo.  Una cosa és fer màgia quan ella vol i una altra saber on dimonis es troba Vicent. Ella no coneix Sevilla. On deu parar?
Pere, després que fa uns passos cap ací i cap allà, sense saber on dirigir-se, comença a tranquil.litzar-se.
—El buscarem per on hem vingut, en dos grups, com si rodejàrem els carrers i ens veurem a la Torre del Oro… Si no apareix, haurem d’avisar la policia…
—Jo buscaria per totes les pastisseries —diu Carla.
Vicent és molt llépol, per això ho diu.
—No em vingues amb bromes, que no tinc humor —crida Pere—. El que jo he dit! A veure, tu i tu i tu… —va assenyalant-nos fins a fer dos grups. En un d’ells es posa Elisenda al capdavant i en l’altre el mateix Pere.
En el primer grup, on vaig jo i Duna, ens dirigim cap a la Giralda. El segon escorcolla tots els carrers fins a la Torre del Oro.
—On creus que s’ha pogut amagar, Rosa? —em pregunta Elisenda.
—No ho sé… Ahir ja li vaig notar alguna cosa rara. Sempre anava quedant-se enrere. I fins i tot el vaig trobar com si tinguera ganes de plorar…
—Potser enyore la família —diu Elisenda—. Bé, l’acabarem trobant, que Sevilla no és tampoc cap laberint. Deixa Duna en terra, que potser trobe el rastrre de Vicent
La deixe, però Duna va més despistada que una mona en un museu. Olora tot el que hi ha per a ensumar.  Quasi estic a punt de tornar-la a agafar en braços per a avançar, quan comença a moure la cua. Es posa molt nerviosa. Ve a mi, fent mostres que ha ensumat alguna cosa, hi torna, i comença a seguir aquell rastre. Aleshores sí que anem de pressa. Entra en un carrer estret. Nosaltres havíem passat pel costat. Continua el camí fins a parar-se davant de l’entrada d’una casa vella. Comença a fer voltes sobre ella mateixa, com buscant la continuació del rastre. Però no el troba. Ve a mi, mou la cua, torna davant d’aquella porta… Elisenda mira a l’interior de la casa.
—Que hi ha algú? —pregunta.
No contesta ningú.
—Haurem de tornar a la torre, que Pere ens estarà esperant. Falsa alarma —diu Elisenda.
Quan ens trobem tots a la Torre del Oro, ningú no ha vist ni senyals de Vicent. Contem el cas de Duna, però Pere crida:
—Devia seguir algun gos! Me la farà, me la farà, Vicent!
Es pega amb les mans al cap, nerviós. Després consulta amb Elisenda.
—A veure, Rosa i Tomàs, veniu amb mi. Elisenda es quedarà amb la resta al parc.
—I on anem, Pere? —li pregunta Tomàs.
—A la policia!
Cristina, una xiqueta primeta com un fideu, morena i ulls vius, es posa a plorar en sentir que Pere vol acudir a la policia. La cosa era greu, més del que ens pensàvem.
—I si l’han raptat? —insinua Òscar.
—No se l’haurà emportat l’home del sac? —pregunta Bernat.
—Home, vosaltres em faltàveu! —exclama Pere mentre ens empenta, a Tomàs i a mi, a anar-nos-en amb ell.
Li deixe Duna a Cristina perquè es distraga. Mentre els altres tornen al parc de Maria Luisa a esperar novetats, nosaltres anem a la comissaria de policia més propera. Hi ha allà dos guàrdies. Ens demanen què volem i quan els ho expliquem, diuen:
—Han vist si ha tornat a l’autobús? Potser els espere allà si s’ha perdut.
—No, no hi hem mirat —diu Pere.
—Doncs, vagen i miren-ho —ens aconsellen.
No podem fer una altra cosa. Ens acostem a l’autobús i Vicent no hi és. Jordiet, en veure’ns, ens pregunta què passa. Pere dubta un segon però reacciona de seguida.
—Hem vingut a veure si estaves bé.
—Tu, a mi, no m’enganyes, Pere. Fas una cara de preocupat que pareixes un fantasma sense llençol. Què et passa?
—Ja t’ho he dit!… Veig que estàs bé… Ja tornarem més tard.
I ens n’anem deixant Jordiet ben preocupat. Quan tornem a la comissaria i els contem que Vicent no havia fet cap a l’autobús, un dels policies ens diu si hem mirat dins de la Torre del Oro.
—Si tenia la porta tancada! —diu Pere.
—Ara ja fa deu minuts que està oberta. Potser se n’ha entrat dins i és dalt de tot mirant com l’estan buscant —contesta el policia.
Pere no sé com no li va contestar alguna paraulota, tan nerviós com estava pel temps que ens estaven fent perdre. Però tampoc no vol fer la denúncia per si la policia té raó. De manera que tornem a la torre, que ja ha obert les portes. Paguem l’entrada i pugem escales amunt. Però Vicent ja no hi és, si és que mai hi havia entrat.
—Aquests policies em sentiran! —diu Pere baixant les escales de tres en tres graons.
Estem suats. Ara ja no veiem ni el riu, tan llarg i ample com és. Quan arribem a la comissaria, Pere pega una punyada damunt del taulell i crida:
—Ni està a l’autobús ni està a la Torre del Oro! Ja portem més d’una hora perduda i el xiquet aquest cada vegada està més perdut i reperdut!
El policia el mira amb uns ulls d’incredulitat que flipava.
—Vaja, quin geni que té l’home! Que no se la menjaran, la criatura! Si ell deu estar més feliç que el Guerra, anant ací i allà sense que vosté el moleste! —intenta bromejar.
Però Pere no està per a osques.
—O vostés miren de trobar-lo, o en faig una grossa, jo!
—I quina grossa n’ha de fer, vosté? —pregunta el policia mentre marca un número de telèfon.
—Jo?… Jo?… Doncs fer desparèixer la Torre del Oro aquesta —diu recordant els poders màgics que ha mostrat a la platja de Tarifa.
—Ha ha ha!… Que graciós que és… Escolta, Rosendo, envia’m un cotxe patrulla urgent —es dirigeix a l’altre cap de fil de telèfon—. Hi ha un jove que s’ha perdut i l’hem de buscar… Sí, sí… Ha eixit d’excursió i s’ha hagut d’extraviar… D’acord… Ara de seguida tenim el cotxe patrulla ací, senyor —es dirigeix a Pere.
Pere veu una cadira i seu perquè ja no es pot aguantar més dret. On deu estar Vicent? Es deu haver entretingut davant d’alguna pastisseria? Es deu haver perdut? O…, el deu haver segrestat l’home del sac?
—Qui té un palmito per a poder-me ventar? —pregunta mentre el front se li omple d’una suor freda.


Torna al BLOC

Cap comentari:

Publica un comentari